Autoavaluació

Bon dia a tots. Per si algú li interessa vos deixe la meua autoavalució de la assignatura. En el meu cas, vaig respondre una a una les preguntes plantejades pel professor. A pesar d'escriure el bloc en valencià l'autoavaluació la puje en castellà, ja que així la vaig escriure, disculpeu les molèsties.

¿Qué he aprendido?

Creo que algo muy importante que he aprendido en esta asignatura, además de todos los conocimientos adquiridos, es a poner mis objetivos y mis límites educativos. Al principio del curso, se nos dio a elegir entre dos opciones de seguimiento. En mi caso, opté por la ”evaluación continua y formativa”, en la cual podíamos escoger qué queríamos aprender y como lo íbamos a hacer. Así pues, escribí en la hoja que nos facilitó el profesor las opciones o formas de seguimiento entre las que debería elegir, ante todo regidas por mis criterios y mis intereses, tal y como se nos pedía. Tras un rato dándole vueltas, acabé mi trabajo. Ahora solo quedaba sentarse y decidir que opción se adaptaba mejor a mis intenciones de cara a la asignatura. Mi propósito no era solo aprobar, y nunca lo ha sido, así que descarté de primeras el método nulo, el aparente, y el correcto. Una vez dispuestos a aprender, debía decidirme entre dos opciones que, a mi parecer, solo se distinguían en las horas de trabajo, investigación y participación que podía dedicarle a la asignatura. Así pues, decidí dejarlo para más adelante, es decir, tratar de hacerlo lo mejor posible durante el curso y ya al final reflexionar sobre cómo había estado mi labor. Pues bien, durante todo el transcurso, he aprendido que la educación no es solamente escuchar dos horas a un profesor ni estudiar unos días antes para un simple examen, existen muchas maneras de transmitirla, pues la forma en que se lleva a cabo esta asignatura es un buen ejemplo de ello. He aprendido también a reflexionar sobre algunos temas, a saber debatir con mis compañeros, a defender mis ideas y  a saber escuchar todas las propuestas. He aprendido mucho sobre el movimiento, sobre la educación, sobre  la concepción del cuerpo, sobre las ideologías. He aprendido a llevar un blog, a usarlo para transmitir mis opiniones, para expresarme y para llevar un seguimiento de la asignatura. He aprendido las muchas opciones que existen para trabajar en clase (mediante pósters, dípticos, etc.). También he aprendido que no siempre se puede ser del todo justo, pero que debemos tratar de conseguirlo con nuestros valores. Finalmente, también he aprendido que, como futuros profesionales, debemos conocer bien lo que queremos y lo que hacemos, tener unos objetivos claros y transmitirlos a nuestros alumnos no solo cómo estudiantes, si no como personas.

¿Qué he hecho para aprender?

En primer lugar, lo primero que uno debe hacer para aprender es tener claro lo que quiere. No se puede aprender sin intención, y el esfuerzo es algo indispensable en cualquier meta que nos propongamos. Para aprender sobre alguna asignatura (o sobre cualquier otra cosa), debes ser consciente de que ese es tu propósito, y tratar de conseguirlo. Teniendo esto claro, algo que creo básico en la enseñanza es asistir a todas las clases, atender al profesor, realizar las actividades propuestas y ser participativo en la asignatura. Además, acorde con las formas de seguimiento, también creo que ha habido por mi parte una implicación de calidad en temas concretos, y que se han llevado a cabo actividades y tareas valiosas mediante mi participación en clase y en mi blog de la asignatura. Considero que ha habido interés, auto exigencia y se ha buscado el aprendizaje. He llevado a cabo el seguimiento de la asignatura, propuesto tareas a mis compañeros, leído las lecturas, estudiado para los exámenes que hemos hecho y también he puesto ganas en aprender y en que mis compañeros aprendan.

¿Qué he hecho para que los demás aprendan?

En primer lugar el seguimiento de la asignatura mediante el blog. Dicho bloc no iba destinado sino a todos los componentes de la “comunidad edmov”, para que pudieran aprender mediante mis reflexiones, resúmenes, vídeos propuestos o temas sobre los que he escrito. Además, en clase he tratado de participar en todas las veces que nos hemos puesto por grupos para reflexionar, defendiendo mi opinión y tratando de argumentarla, con el fin de que entre todos y todas podamos conseguir el objetivo propuesto: aprender. Así mismo, cuando nos hemos juntado varias personas en actividades como las del póster, díptico o el grupo puzle, he intentado  tratar al grupo como si fuera yo mismo,  es decir, preocupándome por el aprendizaje de todos los componentes, por ejemplo a la hora de explicar mi ideología. Esto fue mediante una serie de actividades prácticas, vídeos, test, etcétera, para que les quedase a todos claros lo que quería enseñarles.

¿De qué me ha servido lo que he aprendido, lo que he hecho para aprender y lo que he hecho para que los demás aprendan?

Todo ello me ha servido para formarme como persona y como estudiante. El interés y las ganas depositadas en algo siempre tiene su recompensa y yo creo que lo citado anteriormente me ha ayudado a adquirir conocimientos, aprender cosas nuevas y sobretodo en ganar experiencia. Aunque realmente sí tiene su valor, no creo que la nota sea lo más importante, pero sí lo que uno aprende; igual que con los títulos, puedes tener muchos y ser un verdadero ignorante. Yo, por mi parte, estoy bastante satisfecho con mi trabajo y en todo lo que la asignatura y el profesor me han aportado.

El sexisme

Què és el Sexisme? El sexisme és una discriminació basada en el sexe o gènere. També es refereix a les condicions o actituds que promouen estereotips de rols socials establerts en diferències sexuals (els homes han de ser masculins i les dones femenines).

Com es manifesta el sexisme en el moviment? El sexisme es dona en molts àmbits. Dintre de la educació física, parlant amb el meu grup puzzle, vam trobar diversos exemples: En primer lloc, normalment són els xics els que presten més atenció a l'assignatura, el que provoca que moltes vegades el professor/a plantege les classes enfocades a ells i no tant a elles. En segon lloc, si són els alumnes els que elegeixen els equips per a qualsevol joc solen triar sempre als xics per davant de les xiques (sols pel fet de ser-ho). També és molt habitual el tema del llenguatge que, com en molt altres àmbits, és clarament sexista. Per últim, el fet de traure balons per als xics i cordes per a les xiques, deixar que els xics ocupen l'espai central del pati i que les xiques tinguen que conformar-se amb les vores, etcétera.

Que es pot fer per a “donar llum” al sexisme? Com hem dit anteriorment, el sexisme es dona en molts ambients dintre de l'educació física. Dintre de les solucions trobem una ideologia com és l'igualitarisme, que busca la igualtat de drets i d'oportunitats per a tots. A més, com a futurs professionals d'aquesta matèria, devem conèixer i saber quan es donen aquestes situacions per a poder controlar-les i posar remei, ja que tots mereixem el mateix respecte que qualsevol altra persona.

Díptic sobre el moviment

La pràctica passada va tractar sobre el moviment i la educació... És educatiu el moviment? O tal volta no és educatiu? Ací vos deixe el nostre díptic que conte tant textos que podem trobar al bloc de classe com les nostres reflexions sobre eixos temes.

És o no és educatiu el moviment?

Com es justifica el caràcter educatiu del moviment? D'altra banda, com no es justifica el caràcter educatiu del moviment? Aquestes són les dues preguntes que se'ns han plantejat avui en classe.

En la meua opinió, quan parlem de l'educació física, normalment pensem en la gimnàstica, l'expressió, els jocs, esports... i totes aquestes activitats que es relacionen amb el moviment. La qüestió és, tenen valor educatiu? Tal com diuen Devís i Peiró, en la pràctica d'activitats físiques s'ha tindre una idea de què es vol aconseguir amb elles, es a dir, amb quina intencionalitat es duen a terme i per a aconseguir quins beneficis. Del contrari, tal volta podria haver aprenentatge (com en moltes situacions de la nostra vida) però no precisament educació. És per això que la justificació assumeix un paper fonamental en la educació pròpiament dita.

Trobem tres grans teories que es decanten a favor del valor educatiu del moviment:

L'educació de lo físic. En aquesta teoria, Herbert Spencer dona molta importància a les activitats físiques en l'educació. A més, afirma que la primera condició en la vida és la de ser "un bon animal" i que la prosperitat de la nació està en mans de formar "bons animals". Centra l'ensenyança en lo merament corporal. 

En canvi, autors com Rufino Blanco y Sánchez volen anar més enllà del desenvolupament corporal i conferir a l'educació física altres objectius intel·lectuals, morals i estètics. Cada exercici físic ha de requerir algun tipus d'operació intel·lectual i algun propòsit de voluntat. El desenvolupament i l'aplicació d'aquestes idees van crear una nova justificació: la que entenia la matèria com "L'educació a través de lo físic". Des d'aquesta perspectiva, es centren en les respostes emocionals, les relacions personals, els comportaments de grup, aprenentatges mentals, socials, estètics, etc. dels que s'ha de preocupar l'educació física.

No obstant això, Arnold, 1991, ofereix una nova estructura conceptual per a l'educació física, basada en el valor intrínsec del coneixement teòric i pràctic. Així mateix, apareixen tres dimensions interrelacionades: la educació sobre el moviment, l'educació a través del moviment i l'educació en moviment.

La primera es basa en la formació que reben els que apliquen les activitats esportives sobre els demés, amb diferents disciplines com la kinesiologia o la biomecànica. La segona es basa en els valors extrínsecs indirectament associats al moviment, com la moral o la salut. Es tracta de la dimensió relacionada amb les dos grans justificacions anteriors. En canvi, la tercera està relacionada amb els valors intrínsecs als continguts de l'educació física. Es tracta del coneixement pràctic que només es pot aconseguir amb una participació activa en moviment, basada en l'experiència. "Saber com" dur a terme les tasques, com per exemple fer abdominals.

Per contra, també cal explicar les situacions en les que "no son o no existeixen" valors educatius en l'educació física:

Com hem dit abans, el valors educatius dels continguts no es troben en ells mateixos, si no en la valoració que nosaltres els assignem. Per tant, hi ha que tindre clares les intencions amb les quals volem ensenyar nosaltres, amb el propòsit de tindre una finalitat educativa: la que nosaltres desitgem.

Si parlem per exemple dels jocs que es realitzen a les escoles (o on siga) i dels esports, sembla que es done per sabut que transfereixen valors positius com el companyerisme, el respecte i més, però, realment, és molt difícil que poguem assegurar que un contingut transfereix sols els valors que nosaltres desitgem sense centrar-mos en aconseguir-ho. És a dir, un joc escolar també pot ser excloent, sexista, gens plaenter, etc. Així mateix,  un esport també pot transmetre valors no desitjables, degut a les interrelacions que es donen. Per tant, s'hauran de buscar estratègies metodològiques i altres aspectes per a que puguen promou-re's els valors que nosaltres desitgem.

No obstant això, tal com diu Arnold, sempre deurà realitzar-se en condicions moralment acceptables (no fer mal al participants, tindre respecte cap a les persones, cumplir el principi ètic de benificiència i no maleficiència), si no, no serà una activitat educativa. D'altra banda, tampoc ho seria si la seua pràctica s'oposa als objectius de la professió de l'educació física (no poder argumentar que els jocs o els esports són bons per a la salut, si no que resulten contraris a ella), entre altres.

Els zoquetes i l'educació

Avui, després del «collage» d'idees a partir de la lectura del llibre del que ja he parlat anteriorment, hem fet una posada en comú sobre les dues qüestions següents: A qui serveix l'educació? Què és un «zoquete» en l'educació física?

Les respostes cap a aquestes preguntes poden ser múltiples. En la meua opinió, la educació serveix a tot el món: homes, dones, xiquets, joves, adults... A més, crec que es pot considerar una font de principis i valors dins d'una societat, que millora pel que fa al benestar, a les condicions de vida, etc. conforme millora l'educació dels seus integrants. Però, serveix a tots per igual? Jo diria que no. A pesar de veure difícil la possibilitat de que algú es mantinga en un nivell zero «d'educació», aquesta no combina amb tots per igual. Des del meu punt de vista, servirà de millor manera a aquells que realment en vulguen traure profit i actuarà de diferent forma en aquells amb condicions menys idònies per conviure amb l'educació.

D'altra banda, pel que fa al «zoquete» de l'educació física, per a mi no deuria considerar-se així a aquelles persones que no tenen totes les capacitats per a realitzar correctament una activitat com una treta de voley, un llançament de tir lliure o marcar un gol de penal. És cert que pot ser la seua capacitat d'aprenentatge i eficàcia d'aquestes tasques siga reduïda però, en la meua opinió, serà més «cap de suro» aquell que simplement no vulga ni intentar-ho o que tinga una actitud incorrecta cap a la realització de la tasca. Pel contrari, una persona que s'esforce i tracte de millorar alguna cosa que no li surt, es podria considerar menys «zoquete» que l'alumne passota, que prefereix estar assegut sense fer res, fent-se el malalt, posant excuses, etc. i tot per no tindre ganes, alhora que els demés tracten de realitzar la feina correctament. Aquestos són, per a mi, els autèntics «zoquetes» de l'educació física.

Mal de escuela

Fa tant sols uns minuts que he acabat l'últim capítol del llibre «Mal de escuela», de Daniel Pennac.

He de dir que al igual que a molts dels meus companys, en un primer moment em va parèixer estrany el fet de tindre una lectura obligatòria en una assignatura de segon de grau. No obstant això, ara mateix m'alegre d'aquesta «proposta», ja que si no probablement mai haguera llegit aquest llibre.

En primer lloc diré que no soc molt aficionat a la lectura, encara que m'agradaria ser-ho, i rarament aconseguisc que un llibre m'enganxe des d'un primer moment. És més, per moltes ganes que li pose, quasi sempre trobe alguna cosa que em sembla més divertida; tal volta soc... un «zoquete» de la lectura? Pot ser.

Aquest llibre però, el vaig començar amb ganes. Crec que per als lectors, sentir-se identificat amb el llibre o amb algun personatge és un al·licient per a atrau-re'ls cap a la lectura i aquest va ser el meu cas. No mai m'he sentit un «zoquete» (tal com diu Pennac) en l'escola, però tal volta sí en altres aspectes.

Així doncs, l'obra m'ha fet tornar al meu passat; a voltes, inclús deixava el llibre uns instants pels records que em venien al cap de la meua etapa escolar. Tot això m'ha fet reflexionar. Daniel es defineix en el llibre com un mal estudiant, una persona incapaç de trau-re'n profit de l'escola i de l'educació però que finalment, amb l'ajuda de certes persones, canvia per complet fins al punt d'acabar sent ell el professor que ajuda als seus volguts «zoquetes». Crec que tots en la nostra en vida ens hem sentit així, tal volta frustrats, desmotivats o tristos al pensar que no valem per a fer alguna cosa.

És en aquesta situació quan moltes vegades es necessita un poc d'ajuda. Una persona frustrada no veu més allà dels seus errors, i pensa que no es capaç de corregir-los. Pennac ens posa com a exemple la ortografia dels seus alumnes, que es senten incapaços de fer un dictat com cal, creuen que no poden completar amb èxit la tasca i per això accepten el seu «cero». No obstant això, ell aconsegueix que superen el seu temor i finalment abandonen eixa etapa.

El meu cas no va ser igual, però sí semblant. Vaig tindre un professor que em va motivar i em va donar ganes d'estudiar, aprendre i deixar de ser un «zoquete», ja que tots som uns «zoquetes» fins que ens proposem no ser-ho, i encara així probablement ho som.

Aquest llibre m'ha fet reflexionar i trau-re idees com aquesta. A més, junt a la meua experiència, he acabat per donar-me conter que l'educació depèn en primera instancia de qui i com ens eduquen, i que a pesar de tindre professors bons i professors roïns, em de saber aprendre de tots en mesura de lo possible. Considere molt important en l'educació no sols els pares, professors, etc., si no també els entrenadors, els amics o la pròpia societat. Tots ells influiran en la nostra vida. No obstant això, la primera barrera que crec que cal superar per a aconseguir els nostres objectius i ser el que volem ser, som nosaltres mateixos.

Què és educar?

Què és educar? Se'ns planteja ací un concepte difícil de tractar, al meu punt de vista. Com he fet altres voltes, m'agrada buscar, de primeres, el significat de la paraula de la qual vull parlar. Segons el diccionari, la paraula educar respon a «Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat». D'aquesta definició, el primer que s'extrau és que educar és un procés de formació de les persones, en el qual es desenvolupa la seua personalitat. Però, és necessari aquest procés? Segons Savater, per a adquirir el que ell anomena com «l'estatura humana» no sols hi ha que nàixer; no és un tema sols genètic, si no que també s'ha d'aprendre, a través de processos com la educació o la convivència social.

(mariagalanmartinfotografia.blogspot.com.es)

Així doncs, en l'educació actual, qui forma part d'aquest procés? Als dos anys, o inclús abans, molts xiquets ja acudeixen a centres on passen el matí amb un mestre/a i més xiquets. A l'edat de quatre o cinc anys, es passa al col·legi, on el mestre/a s'encarrega d'iniciar-los, poc a poc, en aquest procés que hem anomenat educació. No obstant això, un dels factors més determinants d'aquesta educació, a banda el dels mestres, són els propis xiquets. Es més, a voltes inclús són els propis xiquets els que acaben ensenyant als pares o als avis, com per exemple en l'ús de noves tecnologies. Que vull dir amb açò? Que per a mi, l'educació, o educar, no és simplement allò que es fa, o s'intenta fer als col·legis, instituts o universitats, si no que és un procés que te que veure amb molts altres factors com la família, la societat, etc. Abans, fa molts anys, no existien els centres educatius, i les persones s'instruïen; tal volta no formulaven lleis físiques ni sabien resoldre una equació de segon grau, però aprenien a viure.

Amb tot açò no estic volent dir que no facen falta tots aquells professionals amb que ara comptem per a la educació de les persones. Crec que, a banda dels factors anomenats anteriorment, són un pilar fonamental de la vida, ja que es preocupen verdaderament per la formació de les persones. En el fons, cadascú ve determinat per la seua manera de ser, segons com l'han educat i tot el que ha aprés: els seus comportaments, els seus hàbits, tot té una mateixa relació amb aquest procés. Per tant, sí que són necessaris totes aquestes persones, possiblement cada volta millor preparades, gràcies als avanços que es produeixen.

En conclusió, per a mi educar és un procés en el qual intervenen molts factors: tant els mestres, els professors, els pares, la família, la societat, els amics o el propi individu; serà la barreja de tots aquests elements, els que ens conduïsquen a una bona educació com a persones.

Principis de procediment

En la classe d'avui se'ns ha plantejat una pregunta que pot dur a diverses opinions.

¿Què m'agradaria que passés sempre en classe? Per què?

En primer lloc crec que allò fonamental quan parlem d'una classe, en l'àmbit de l'educació, és el d'aprendre. Tal volta aquest seria per a mi l'objectiu fix, allò imprescindible. No obstant això, m'agradaria que passaren més coses. Tant si em pose en el paper de professor, com d'alumne, em semblaria magnífic que tots junts formarem part de la classe, és a dir, que hi hagués una participació activa per part de tots, col·laborant uns amb altres, aportant opinions, així com realitzant tasques diverses amb l'objectiu d'aprendre alhora que passem una bona estona. Al cap i a la fi, l'ideal seria que se'ns oblidés on estem realment.

La raó és ben senzilla. Crec que hi ha moltes formes de dur a terme una classe, però considere que la millor de totes sempre és la que, complint els objectius marcats, aconsegueixca crear unes vivències i uns records únics en els seus participants. No resulta fàcil, però si em pose a pensar en les hores que vaig estar en classe de l'escola, o del l'institut, la majoria de records que tinc són bons moments;  són d'aquelles classes en la que la diversió era un factor clau en l'aprenentatge, aquelles classes que mai volíem que sonarà la sirena que ens digués que ja es hora de sortir i en les que, a més de gaudir, vam aprendre milers de coses.

Breu reflexió sobre l'activitat dels pòsters

Sens dubte, un dels millors dies de l'assignatura fins ara, almenys per a mi. Parle del dia dels pòsters. Quan el professor ens va parlar d'aquesta activitat no entenia molt bé quina era la finalitat, ni tampoc sabia quin profit podíem traure dedicant un dia de curs a fer una exposició amb pòsters sobre les nostres idees, ja que pensava que aquesta no podia ser la millor manera de fer-ho. Aquell mateix dia vam decidir els grups i inicialment vam pensar de fer l'activitat sobre un tema que havíem tractat en classe, no sols en l'educació del moviment, i que ens resultava prou interessant: els estereotips. No obstant això, vam voler consultar-ho primer amb el professor, i aquest ens va recomanar que ens centrarem en alguna cosa més concreta. Va ser llavors quan vam decidir centrar-mos en un estereotip més concret: el grassor, i més concretament en el grassor com a ideal de bellesa.

El primer que vam fer va ser reunir-mos per a parlar i buscar informació sobre el nostre tema. Després de navegar per la web, vam trobar certs articles i textos interessants d'on podíem traure benefici. Així doncs, vam pensar que el millor que podíem fer era buscar cadascú informació sobre un apartat concret del nostre tema, per a després comparar els resultats obtinguts i ajuntar-ho tot per a l'activitat final. Així va ser, cada component del grup va aportar una serie de textos, frases i imatges amb les quals vam treballar. Com que buscàvem ser originals, vam pensar en fer, a més del pòster, un quadríptic explicatiu de la informació de la cartolina principal. Per a millorar el disseny, vam decidir fer-lo a ordinador. Ací teniu el resultat.

A pesar d'estar satisfet amb el nostre treball, ara per ara haguera modificat certes coses. En primer lloc, crec que deuríem haver fet una xicoteta introducció al pòster sobre el tema que tractàvem, a més d'incloure el nom dels components de grup per a que es vera clar. A més, hauria citat els articles d'on vam traure la informació, per a que cadascú poguera buscar-los per a ampliar coneixements, contrastar opinions, etc., en cas que els haguera interessat.

El dia de l'exposició, vam tindre uns trenta minuts per a preparar el nostre treball i penjar-lo per a que lluïra davant tota la classe. Una volta tots al seu lloc, vam anar mirant, observant, i comentant un a un els pòsters de tots els companys. Es van obrir debats, van haver risses, confusions, i realment vam passar una bona estona.

Un dels treballs que més em va agradar va ser aquest:

Tal com es veu a la imatge, mostra l'evolució de les peses íntimes femenines al llarg dels anys. Un factor important que s'aprecia en la imatge és que cada volta són més menudes, destapant més el cos. D'aquesta manera, ens van plantejar sobre si açò havia de veure amb el concepte de llibertat i l'aspecte del cos, citant una frase que hem va cridar molt l'atenció: «Ara que es pot anar a la platja sense tindre que vestir calces, vestits de cos sencer, hi ha que lluir un impecable bronzejat, estar prima i tindre cada cosa al seu lloc. No sé que és preferible si banyar-se amb una brusa folgada uns quants mesos o alimentar-se de rave i safanòries tot l'any». 

A més d'aquest, també vam poder apreciar més pòsters que tractaven sobre el cos o la concepció del propi cos, el que diria que va ser el tema primordial de la classe. No obstant això, tots els treballs em van resultar interessants i treballats; ací, us deixe alguns més per a que pugueu fer-vos una idea, o recordar, com va anar aquell dia.

Violència simbòlica: es mira però no es veu

La violència simbòlica va aparèixer per primera volta a l'obra sociològica de Pierre Bourdieu per tal de definir una sèrie de modes, gairebé inconscients, en els quals s'exerceix una dominació social i cultural, i més exactament des dels mateixos hàbits socials del dia dia que s'exerceixen sobre subjectes inconscients.

Segons Pierre Bourdieu, la violència simbòlica està estrictament lligada a conceptes com:

• habitus (clickeu per a accedir a un quadre explicatiu), el procés a través del qual es desenvolupa la reproducció cultural i la naturalització de determinats comportaments i valors.
• incorporació en el procés per el qual les relacions simbòliques repercuteixen en efectes directes sobre el cos dels subjectes socials.

Un exemple molt clar de violència simbòlica és la que crea el concepte de "dominació masculina". Actualment, es donen gran varietat de casos en anuncis televisius, videoclips, etc., en els quals aquests tipus de missatges moltes vegades no es reconeixen a simple vista, però si analitzes més a fons o pares atenció et dones conter de que estan. A més, existeixen més casos on apareix aquest tipus de violència que, tal com he posat al títol, es mira però no es veu, en honor al vídeo que he trobat sobre aquest tema on expliquen detalladament que és la violència simbòlica i on la podem trobar. 

Si realment esteu interessats i/o voleu aprendre'n un poc més sobre aquest tema us recomane de veres que perdeu uns minuts en visualitzar-lo, crec que està molt ben plantejat i se'n pot trauré profit.

Reflexió sobre l'obesitat

En referència al post del bloc de l'assignatura sobre Marvin Harris (disponible ací), m'agradaria comentar la meua opinió sobre aquesta reflexió, tenint en compte els temes que hem tractat avui en classe, com el concepte de "cos sociocultural".

En primer lloc, crec que Harris té molta raó quan diu que "Durante mucho tiempo se ha culpado a las víctimas de la obesidad de su enfermedad" , ja que crec que qualsevol de nosaltres, almenys de menut, ha viscut una situació de burla, menyspreu i marginació cap a algun xiquet o xiqueta amb sobrepès, i no sempre tenen la culpa de la seua malaltia. Pot ser ens burlem d'altres malalties que, per norma, la societat considera més greus? Cal recordar que l'obesitat també és una infermetat, i que a vegades no es pot controlar. Harris, al respecte, afirma que "la obesidad constituye un defecto hereditario en el diseño del organismo humano, una debilidad que la selección natural no pudo evitar". No obstant això, a pesar de compartir opinió amb ell en el fet de que no sempre es pot controlar, pense que, d'alguna manera, sí que es pot treballar al respecte per a tractar de millorar certs aspectes aliens al factor genètic, ja no per voluntat, estètica, o bellesa, si no per salut. 

En la meua opinió, el primer que s'ha de fer és proporcionar una bona educació als pares, ja que són ells els que transmeten els seus valors i els seus hàbits als fills: esclaus, o lliures, en funció de les normes paternes. La gran majoria dels xiquets mengen bolleria, xuxeries i productes no recomanables per a la salut. Crec que no es tracta de prohibir tot això, ni d'obligar-los a practicar un esport o una activitat física que no els agrade, però sí que hi deu haver un cert control en aquests aspectes. Per a reflexionar sobre aquest tema, us deixe un vídeo que he trobat investigant sobre la obesitat. Malauradament és una història trista, però pot servir per a ajudar a altres persones que poden estar vivint una situació semblant.

Pel que fa al que hem tractat en classe, la obesitat (ja no infantil), no respon a l'ideal de cos perfecte instaurat en la societat en  que vivim. Qui crea aquest ideal? Qui diu que el cos d'un home musculat és més estètic que el cos d'un home gras? Per contra, per què l'ideal de bellesa de les dones diem que és estar prima i no al contrari? Som nosaltres mateixos qui creem aquestes maneres de veure el nostre cos (com a matèria)? o més bé és la societat (mitjans de comunicació) la que ens imposa com ha de ser el nostre cos? En classe, hem vist diversos exemples en què, d'alguna manera, les grans marques de roba, revistes, etc. ens mostren "com ser feliços", insinuant que sols amb un cos perfecte podem ser-ho. A partir d'aquestes influencies, així com a causa de la pressió social, presa dels "ideals", es provoquen conflictes amb el nostre cos, apareixent termes com la vigorèxia, anorèxia, i altre tipus de malalties vinculades a la concepció del nostre cos. 

Realment és fàcil de dir, i costa de complir, però hem de pensar que cadascú és com és, i hem d'aprendre a acceptar-mos, entendren's, i ser feliços tal com som, sense que ningú ens diga com ho hem de fer.

La metàfora de l'escalador

Un dels temes que hem tractat hui a classe ha sigut la metàfora de l'escalador. Sincerament, m'ha paregut com una historieta curiosa i divertida, així que la resumiré breument per tindre constància d'ella i per a qui vullga recordar-la per uns instants. Està dividida en tres parts:

En primer lloc trobem "El cos per al ser". Quan l'escalador està pujant la muntanya, per a ell el seu cos passa desapercebut, és a dir, està centrat en escalar, agarrar-se bé i anar pujant, però en cap moment pensa ni para atenció al seu propi cos. En canvi, sí que està centrat en les coses que fa. Diríem per tant que el seu cos, en aquesta situació, té una "presencia absent". 

En segon lloc ens posem en la pell d'un observador extern: "El cos per a l'altre". Es tracta d'una persona que observa des de fora que està fent l'escalador. Des de la seua posició, veu un cos que escala; es fixa en la tècnica, indumentària, ruta de l'escalador, etc. Es tracta simplement de les coses que es poden veure com a espectador.

Per últim trobem "El cos per a l'altre concebut per el ser". És tal volta la situació més interessant de totes. L'escalador, de sobte, se'n adona de que algú l'està observant. És llavors quan pren consciència d'allò que abans no era conscient: el seu cos. En aquest moment canvia la seua manera de vore la corporeïtat i comença a plantejar-se si està fent les coses bé, o no. L'escalador pensa allò que abans no sabia ni que existia i està més pendent de fer les coses per a l'altre que de la pròpia acció d'escalar, és a dir, actua en funció del que que pensa que l'altre està pensant. Conscient, comença a percebre, sentir, i patir la seua corporeïtat, fins al punt que pot arribar a fallar algun moviment i caure, a causa del nerviosisme, provocat per l'atenta mirada de l'observador.

És el mateix?

El vídeo vist avui en classe ens pregunta si és el mateix correr que correr, si és el mateix menjar que menjar, o si és el mateix dormir que dormir. Des d'un primer moment sembla que sí, com no va a ser el mateix correr que correr? És ací on comença a tindre importància el concepte de "cos vivencial".

A través d'aquest concepte, cadascú obté i experimenta sensacions i emocions ben diferents. És a dir, la acció de correr, conduir, etc. pot ser siga físicament la mateixa per a tothom però cadascú la interpreta de forma diferent, d'acord amb la seua experiència, les seues emocions o els sentiments que l'acció li puga transmetre. D'aquesta manera, resulta més fàcil d'entendre que no és el mateix correr en una cinta electrònica del gimnàs que correr descalç per la platja, tampoc és el mateix correr sol que correr acompanyat d'un grup d'amics. Ni tant sols és el mateix correr u mateix per plaer, que correr per obligació. Així mateix, podríem afirmar que en aquesta vivència poden intervenir diversos factors, tals com l'estat d'ànim, l'entorn, el clima o l'actitud de la persona, entre altres.

Per tant, en la meua opinió no és el mateix correr que correr, ja que cada persona, d'acord amb cada situació, pot viure una acció de forma completament diferent. Ací teniu el vídeo vist a classe.

Què és una màquina?

En la classe d'avui hem tractat un tema que m'ha semblat molt interessant: La relació cos-màquina. Per a començar, hem tractat de visualitzar les situacions on apareix aquesta relació i la primera que se'ns ha vingut al cap és l'expressió «Ets una màquina». És cert que, almenys dintre de l'esport, utilitzem molt sovint expressions d'aquest tipus, però tal volta mai ens hem parat a pensar en què estem dient realment quan pronunciem aquestes paraules.

Així doncs, l'expressió «Ets una màquina» compara directament a la persona, al propi cos, amb una màquina, però... Què és una màquina? Si busquem la definició trobem el següent: «Una màquina és un conjunt independent de mecanismes dissenyat amb l'objectiu de realitzar una o més tasques determinades». Bé, en primer lloc parla d'un conjunt independent de mecanismes que, en la meua opinió, podríem relacionar directament amb el cos i els seus òrgans. És a dir, cada cos també és independent de la resta i està format per un conjunt d'òrgans que realitzen funcions determinades per a què el cos funcione amb normalitat, igual que una màquina amb el seus mecanismes.

Ara bé, que es busca amb una màquina? La definició afirma que l'objectiu d'aquests aparells és realitzar una o varies funcions determinades, és a dir, poden realitzar sols una tasca, o varies, però òbviament el que es busca és que estiguen ben realitzades; es busca un rendiment, apareixent així els termes d'eficiència i eficàcia. Una màquina que siga lenta, o faja mal la seua funció, no és útil i, per tant, no pot ser eficient. Així mateix, una màquina pot deixar de funcionar degut a un colp i, que fem llavors? Dur-la a arreglar, el mateix que fem nosaltres quan ens hem fet mal: anar al metge, fisioterapeuta, etc. per a recuperar-nos i tornar a funcionar amb normalitat (condicions òptimes per tindre un bon rendiment).

Per tant, sembla que el que busquem amb aquesta expressió és afirmar que funcionem com a màquines, és a dir, que som eficaços i/o eficients (molt bons) en alguna tasca determinada com pot ser marcar gols en futbol o encistellar-les totes en bàsquet. Podem afirmar així que tot el que podem dir d'una màquina podem dir-ho del cos humà.

L'educació, el moviment i jo

En la primera pràctica que vam fer a classe, sorprenentment, se'ns va demanar que realitzàrem un dibuix; una representació de que suposava per a nosaltres la següent frase: "l'educació, el moviment i jo".

Cal dir que vaig dubtar bastant a l'hora de posar-me en marxa, ja que no sabia ben bé quin dibuix podia fer per a representar-ho. Finalment, aquest va ser el resultat.

En primer lloc, el dibuix de la persona que llig el llibre em representa a mi, és a dir, vull expressar que em veig, d'alguna manera, estudiant o investigant sobre aspectes com el moviment o la seua relació amb l'educació, en un futur. Per tant, amb la persona que sosté el llibre, tal volta voldria englobar dos dels conceptes que hem citat anteriorment: la educació i el jo. D'altra banda, llegir alguna cosa buida no té cap sentit, és per això que tracte d'omplir l'interior del llibre amb l'evolució d'una persona, volent dir que ho fa a través del moviment. M'explicaré millor. Amb aquests ninots que corren i van fent-se grans poc a poc vull representar el moviment i l'evolució dels coneixements que tenim sobre aquest a l'hora que avancen els anys. Si es segueix investigant i estudiant sobre que és i per a què serveix el moviment, la educació, etc., podrem arribar a tindre millors respostes a les preguntes que ens plantegem i, per suposat, m'agradaria participar de primera mà en aquest procés.

Benvinguda al Bloc

Benvinguts a un bloc més de la comunitat "edmov" de l'educació del moviment. En aquest bloc es tractaran temes relacionats amb l'assignatura mitjançant l'experiència i l'opinió pròpia, imatges, vídeos, articles, i tot tipus de contingut vinculat a l'assignatura. Així mateix, també es buscarà informació sobre altres temes que pugen resultar interessants i d'interès per als lectors.

Seria fantàstic que establirem una connexió entre tots, aportant opinions, reflexions i suggerències, per a millorar l'experiència "edmov" i aprendre junts el màxim possible. 

Sobre mi

Benvinguts al "Futur del moviment".

El meu nom és Ferran Usó Boix i sóc estudiant de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport en la Universitat de València. Vaig nàixer l'any 1995 a Vila-real i he cursat allí tots els anys fins el curs passat que vaig començar ací  la carrera. Fins ara, mai havia tingut cap bloc, almenys online, aixína que aquesta és la meua primera experiència com a autor. Espere fer-ho el millor possible i que vos sembli a tots un bloc interessant. Gràcies!